La decadència econòmica del Barça a l’últim lustre (2/3)

El Barça ha perdut la seva hegemonia a la Lliga i al món a causa de la mala gestió de la directiva. No es tracta únicament d’incompetència, com s’ha explciat en anteriors: l’actual junta tenia una fe irreal i totalment infundada en les seves pròpies capacitats. Senzillament, es van creure millors del que eren i van pensar que podrien influir fàcilment tant a la massa social com a la resta d’entitats.

Ni mans negres (que n’hi ha en forma d’antipaties per tot allò que tingui aspecto de barcelonista o català), ni canvis de govern (que n’hi ha, i n’hi haurà encara més), ni follets verds poden mai servir d’excusa per camuflar la incompetència d’una directiva que ni ha seguit les normes ni ha aconseguit que almenys ho semblés. Arran d’això han aparegut els famosos contenciosos amb la FIFA i amb les institucions públiques i judicials, a més de la pèrdua d’ascendent sobre la resta de clubs que es va derivar d’això. Com a mostra, un botó: Bartomeu va declarar que el FC Barcelona en cap cas volia jugar al Camp Nou la final de Copa, i dies més tard es triava a la seu el LFP el feu blaugrana com a seu de la final.

Aquesta directiva ha trencat amb els valors del Barça de tota la vida. Es pot dir que ha patit un procés de “madridització”, mostrant actituds que històricament han estat més pròpies de l’etern rival. Això no és bo ni dolent de per si al marge de ser un model de club diferent, però en el cas del Barça s’ha mostrat tan erràtic com ineficaç. Dins d’aquesta concepció de la gestió destaquen accions com el fitxatge estrelles rutilants, la desatenció del model del planter, la indefinició davant les demandes socials com el dret a decidir, la manca de transparència i la mentida sistemàtica, la manipulació interessada de la premsa esportiva, el desenvolupament de processos immobiliaris faraònics i opacs i l’anteposició dels seus interessos particulars al futur del Club. El mateix Ésser Superior estarà orgullós dels seus deixebles.

Molts han tingut amb aquesta etapa un déjà-vu del més ranci ‘nuñisme’, però analitzant bé el que ha passat i la volatilitat dels presidents, preferim encunyar un qualificatiu més ajustat a la realitat: el ‘neo-gaspartisme’.

Pau Fernández
(@Paufernandez13)

Article publicat originalment a www.racoblaugrana.com el 04/04/2015

Los comentarios están cerrados.